https://barcelonarebel.wordpress.com/

A partir d'ara totes les entrades al meu blog les trobareu a:
A partir de ahora todas las entradas a mi blog las encontrareis en:


https://barcelonarebel.wordpress.com/

Xerrada: La #BarcelonaRevolucionària de 1936

Amb el  hashtag #BarcelonaRevolucionària es va iniciar al Centre Cívic Pati Llimona el passat 16 d'octubre la xerrada "La Barcelona revolucionària de 1936", organizada per l'Associació Cultural Tot Història, dintre del cicle Fem Història - Fem Barcelona.

Puntualment va donar inci a la xerrada amb una sala plena de persones que van participar activament. La presentació de l'acte va anar a càrrec de Gregor Siles, de Tot Història i a continuació va intervenir el ponent, Josep Pimentel. 

Aquest és un breu resum de les intervencions que col.lectivament van quedar reflectides al hashtag #BarcelonaRevolucionària:

"La barricada era un fet cultural. La gent portava una cullera a la butxaca per poder treure les llambordes #BarcelonaRevolucionària"

"La CNT i el teixit social i cultural llibertari integraven als obrers inmigrants al món social i laboral #BarcelonaRevolucionària"

"Els testos als balcons van començar a omplir-se de tabac, tomàquets, patates...#BarcelonaRevolucionària"

"Els barris es van autoorganitzar per construir refugis antiaeris #BarcelonaRevolucionària"

"Els sous exorbitats al metro a l'època prerevolucionària es feia servir per comprar voluntats #BarcelonaRevolucionària"

"La integració dels transports metropolitans es va fer al mateix temps que es baixaren les tarifes. #BarcelonaRevolucionària"

"Als baixos de Casa Fuster es va organitzar un menjador popular #BarcelonaRevolucionària"

"A la #BarcelonaRevolucionària fou la primera vegada que, mitjançant el #CENU, es va escolaritzar a tots els que estaven en edat escolar."

Gràcies a les assistents per les seves aportacions, a l'Associació Cultural Tot Història, a Gregor Siles i a @Nitsuga000 per la seva narració de la xerrada a les xarxes socials.

La Barcelona revolucionària de 1936. Una història de les seves barricades

El fet que durant l’estiu de 1936 es produís a la ciutat de Barcelona i a molts altres municipis de Catalunya una veritable revolució social, ve motivat, entre altres factors, pel profund arrelament de les idees llibertàries a la societat barcelonina.

L’any 1870 marca un punt d’inflexió en el moviment obrer català amb l’adhesió de les societats obreres a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), de tendència bakuninista.

 Les pretensions d’aquest nou espai polític, social i cultural van ser la destrucció de l’estat i del capitalisme per donar lloc al naixement d’una societat sense classes.

Es va anar construint per part dels obrers una societat paral·lela a la capitalista, amb els seus ateneus, les seves escoles, les seves cooperatives, els seus centres excursionistes, la seva premsa… encara que fos a temps parcial al finalitzar la seva jornada laboral.

L’anarquisme popular va arrelar entre les classes populars. Les seves principals característiques van ser la solidaritat i la fe en el progrés. Van donar suport incondicional a qualsevol causa. Els desposseïts van trobar en aquestes idees un vehicle d’expressió a les seves necessitats.

La Barcelona d’entreguerres va ser un pol d’atracció de migrants, fet que va provocar l’explosió de la segona corona. L’any 1930, el 36% de la població de Catalunya vivien a Barcelona. Aquesta ciutat obrera densament poblada, no reunia les condicions higièniques mínimes.

La vida quotidiana es produïa en la proximitat i els carrers van ser l’extensió de la casa proletària. La solidaritat entre veïns va ser un element clau per què els espais de cohesió comunitari fossin tan potents.

Aquests barris obrers no es van convertir en guetos, la cultura aportava sentit col·lectiu d’identitat i de lluita.

La Confederació Nacional del Treball (CNT) que va néixer el 1910, estava fortament implantada en els barris barcelonins. Aquesta organització, que abordava els problemes de la vida quotidiana, es va convertir en un instrument al servei dels humils i a la vegada en una amenaça per a l’ordre públic. Va aconseguir atreure als obrers manuals nouvinguts. Va ser l’única organització que els va acceptar tal com eren. Va ser la força sindical majoritària a la capital catalana.

La tradició de protesta, la cultura d’acció directa i l’anhel d’aconseguir una societat sense classes va tenir el seu moment en la història el 19 de juliol de 1936. Un cop sufocada la rebel·lió militar, els exclosos de Barcelona es van convertir en els protagonistes d’aquesta història, va ser la “revolució dels pobres”.

L’element extern diferenciador d’aquesta revolució van ser les barricades. Aquestes s’aixecaren per tota la ciutat, va ser un element més de demostració de força dels barris. En la seva construcció van participar la major part de les classes populars barcelonines. En un primer moment, només es van desmuntar aquelles que dificultaren el pas. Les barricades aportaren control, defensa i autonomia als barris de la ciutat.

Barricada a la plaça de Sant Pere, 19 de juliol de 1936

Durant aquest “curt estiu de l’anarquia” els sindicats van la principal autoritat i la CNT va ser l’organització més forta.

Es van produir molts canvis a la vida quotidiana, es van aplicar mesures per pal·liar la Barcelona insalubre. Per tal de reduir la taxa de mortalitat infantil de la ciutat, que era de les més altes d’Europa, es va proposar la socialització dels serveis de salut.

També va tenir lloc una veritable revolució urbana amb nous usos d’espais públics i urbans. Esglésies, convents, cases de l’alta burgesia i edificis de la patronal es van convertir en menjadors populars, biblioteques, hospitals o edificis sindicals.

El col·lectivisme es va estendre per la ciutat. L’ocupació i la posada en marxa de les fàbriques per part dels obrers va ser molt ràpida. Es col·lectivitzaren la construcció, la industria metal·lúrgica, els serveis públics, els escorxadors, els transports, els serveis de salut, els cinemes, els teatres, les perruqueries, els hotels, la distribució d’aliments…

A mode d’exemple, el 24 de juliol de 1936 el Comitè Obrer prenia el control del ferrocarril metropolità de Barcelona. Entre moltes altres mesures, es va implantar un sistema tarifari integrat entre el metro, el tramvia i els autobusos.

Durant els primers mesos es va eradicar la mendicitat i es van estendre per la ciutat menjadors populars. L’abundància de recursos no va durar molts mesos. La fam i la recerca d’aliments es va convertir en una constant a partir dels primers mesos de 1937.

A conseqüència de l’escassetat de productes, a mitjans de 1937, van aflorar a la ciutat venedors i venedores ambulants pels barris i es va estendre la barata de productes entre els seus habitants. Es canviaven tot tipus de productes i el tabac es va convertir en el principal valor de canvi.

Quan es van esgotar les existències, la situació es va tornar tràgica i el somni revolucionari va començar a esvair-se.

El 3 de maig de 1937, amb una ordre signada pel conseller d’Ordre Públic de la Generalitat, el comissari de policia Rodríguez Sales amb dos-cents policies van intentar assaltar l’empresa de Telecomunicacions Telefònica  col·lectivitzada per la CNT.

Entre el 3 i el 7 de maig es van tornar a aixecar més barricades a la ciutat de Barcelona en protesta per aquest intent d’ocupació per part del govern de l’emblemàtica Telefònica. En canvi, aquesta vegada, van ser les cúpules del sindicat anarcosindicalista que van cridar per tal que els obrers desmuntessin les barricades. Aquest va ser el primer moment de desconnexió entre aquests obrers i les cúpules sindicals. Aquell divendres 7 de maig, va ser per a molts un punt d’inflexió, la ciutat va començar a deixar d’estar de mans de les classes populars, el somni revolucionari començava a tocar la seva fi.

Barricada Rambles Barcelona estiu 1936

Barcelona va ser la primera gran ciutat europea que va patir bombardejos indiscriminats sobre la població civil amb l’objectiu de sembrar el terror entre la població civil per tal de minvar la seva autoestima i desmoralitzar-la.

Els barris obrers en els quals es concentraven els refugiats van sofrir especialment els bombardejos. A tall d’exemple, els bombardejos del 18 de març de 1938 van acabar amb un balanç de més de mil víctimes mortals i més de tres mil ferits.

Al gener de 1939, les tropes franquistes van ocupar Barcelona i amb elles va arribar la repressió, la presó, les execucions, la humiliació i l’exili.

Tot va acabar, menys el record d’aquella experiència única que va quedar en la memòria d’aquesta Barcelona popular, obrera i llibertària que no ha de caure en l’oblit.

Per citar l’article: Pimentel, J. (2015). La Barcelona revolucionària de 1936. Una història de les seves barricades. Catxipanda, 1(1). Recuperat (data de visualització), a http://wpu.ir/kxjhf

Article publicat a la revista online Catxipanda, diari no diari d'història (Tot Història Associació Cultural) http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2015/10/12/la-barcelona-revolucionaria-de-1936-una-historia-de-les-seves-barricades/

Memoria colectiva. Antonio y Diego

Recuerdo la fragilidad de ese cuerpo diminuto, un cuerpo modelado por los años y por los avatares de la vida. De joven fue boxeador y llegó a ser campeón de España de peso mosca. Fue un luchador, un soñador. Con su melena blanca al viento, su actitud jovial y una mirada viva, que solo he visto en esa generación de hombres y mujeres que dieron los mejores años de su vida para defender unos ideales de justicia social que hoy en día no son más que el recuerdo de lo que pudo ser y no fue. Así era Antonio, con esa sonrisa pícara, con esa actitud ante la vida y con esa consciencia de justicia que a pesar de los años, jamás abandonó.

Me viene a la memoria la imagen de Diego, siempre con un pitillo entre los dedos, estos ennegrecidos por el contacto constante de la nicotina humeante. Su voz ronca, su testarudez, sus ansias de saber, lo hacían atractivo. En su juventud, vivió la Barcelona revolucionaria de los adoquines y desde su vejez se dedicó a poner voz a los personajes anónimos que él conoció y a los que no permitió que quedaran en el olvido. Desde su habitación de la calle Verdi, entre libros y papeles, ahí estaba Diego. Humo y pasión, y esas gafas que más bien parecían una lupa, repasando siempre esos documentos que para él eran el recuerdo de su vida y la memoria de tantos otros que junto a él lucharon, y aunque perdieron, nunca fueron vencidos.

Cuarenta años de la publicación de "Contra el método: esquema de una teoría anarquista del conocimiento" de Paul Feyerabend.

Paul Feyerabend (Viena 1924 – Zúrich 1994) escribe en 1975 Contra el método, una de sus obras más controvertidas e influyentes.

En esta obra Feyerabend expone que la ciencia no posee ninguna característica que la haga necesariamente superior a otras formas de conocimiento.

La intención de Feyerabend es que todas las metodologías tienen sus límites, ninguna teoría concuerda nunca con todos los hechos conocidos de su dominio.

El alto prestigio de la ciencia es un dogma peligroso, adoptando un papel represor similar al que adoptó el cristianismo en el siglo XVII con instituciones como la inquisición (esto último es cosecha propia).

El corpus argumental de Paul Feyerabend consiste en demostrar que los presuntos cambios científicos (Galileo, Copérnico) considerados clásicos y aceptados por la comunidad científica no se ajustan a las teorías filosóficas defendidas por estos filósofos.

La concepción anarquista de la ciencia de Feyerabend consiste básicamente en la capacidad de elección del individuo, de este anarquista epistemológico (distinto al anarquista político), entre la ciencia y otras formas de conocimiento.

Feyerabend está en contra de la enorme influencia que ejerce la ciencia sobre el Estado y reclama una clara separación entre ciencia y Estado al igual que la que existe entre iglesia y Estado en los modernos estados europeos.

La conclusión sería que para Feyerabend no existe un auténtico método científico, lo que existe es la subjetividad del científico. La única regla que sobrevive es el principio todo vale.

Este principio, nos define la libertad, que para Feyerabend tiene un sentido negativo, al entenderla como ausencia de restricciones.

OXI, El no de Grècia

Aquests dies estem pendents d'un acord entre la Unió Europea i el govern de Grècia per tal d’incrementar la hipoteca que té el poble grec pel deute financer generat per les seves elits i els finançadors europeus, majoritàriament.

OXI és un no a aquestes polítiques financeres que no tenen present el patiment de les persones.

OXI és un no a la Europa de les elits que decideixen en un despatx l'aplicació de mesures que només afectaran a persones que no tenen permès decidir.

OXI és un no als abusos comesos contra la dignitat de les persones. 

Des del passat 5 de juliol Grècia i Europa, no tornaran a ser la mateixa cosa. OXI! OXI! OXI!

Gente precaria. La rebelión de los frigoríficos vacíos d’Enric Llopis

El periodista Enric Llopis és un prolífic articulista i entrevistador que ha publicat en diversos mitjans de comunicació alternatius com El Viejo Topo, Diagonal, Rebelion, L’Avanç, L’Accent o Radio Klara. Un dels camps on ell treballava més és el de les petites històries de gent anònima, històries de lluitadores i articles en clau social.

Gente precaria. La rebelión de los frigoríficos vacíos es  el seu segon llibre. És un recull d’entrevistes i reportatges a diverses persones amb l’objectiu de que la lectora s’aproximi a les experiències viscudes per les afectades de la crisi: gent comuna i activistes socials.

Aquest llibre és la historia, en forma de testimoni, d’experiència vital de nou persones: Manolo Cañada de campamentos Dignidad d’Extremadura; Rafael Mayoral, advocat i activista social; José Coy, activista social i membre de la PAH; Vivian Ntih, migrant nigeriana; Mada Bode, activista polític i precari; Joaquín Sánchez, sacerdot, activista de la PAH i del 15M; Guillermo García, jove migrant; Rosario Morcillo, precària i activista i Toni Carrión, aturat de llarga durada.

Les entrevistes i reportatges d’aquest llibre, amb l’estil propi de l’Enric Llopis i la seva professionalitat, ens permeten fer-nos una idea de com afronten aquestes persones el seu activisme, la lluita per la dignitat i no perdre l’esperança, fonamental per tirar endavant. És un magnífic exercici de responsabilitat, d’activisme i de situació dels efectes de la crisi entre la classe treballadora i de com s’actua per mantenir la dignitat i de com refer-se després d’haver tocat fons.

Són històries plenes de vida, de militància, de lluita i d’experiències vitals que ens ajuden a entendre qui són les principals afectades d’aquesta crisi.

Obra totalment recomanable, de lectura amena i que ens proporciona visions de gent precària que  lluiten contra les injustícies d’aquesta societat desigual.

Enric Llopis, Gente precària. La rebelión de los friogríficos vacíos. Alfaqueque Ediciones, Cieza, 2015, 158 pp.

La resistencia civil de las PAH

En los últimos años, se han extendido por la geografía peninsular gran número de agrupaciones de afectados por las hipotecas que han conseguido que su voz llegue hasta los oídos de los poderosos. Estas agrupaciones de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH), han conseguido paralizar 1663 desahucios, que sin su intervención solidaria, muchas de estas personas, estarían durmiendo en la calle. También han conseguido dentro de su obra social, el realojo de más de 2500 personas.

Esta muestra de resistencia civil ante la vulneración de un derecho básico y fundamental como es el del acceso a una vivienda digna, es una de las muestras que con actuaciones solidarias y de justicia social, se puede conseguir que nadie duerma en la calle.

Con la entrada en vigor de la Ley Mordaza, muchas de las actuaciones de resistencia civil que utilizaba la PAH, como la ocupación pacífica de oficinas bancarias podrán ser consideradas actuaciones delictivas. No obstante, la PAH no cesará en su empeño de luchar contra estas injusticias generadas por este sistema económico y los organismos que los amparan, y encontrará otras formas de lucha que les permitan seguir siendo efectivas en la consecución de sus objetivos marcados.

Por la defensa de la dignidad, larga vida a la PAH.

"Apaches. Los salvajes de París" La Felguera Editores

La Felguera Editores ha editado recientemente el libro "Apaches. Los salvajes de París". 

Sara Martínez Romero se ha encargado de este maravilloso diseño y maquetación que hacen que este libro sea muy atractivo.

A parte del aspecto visual, el contenido no deja de ser sorprendente. Los apaches, una subcultura surgida en los arrabales de París en plena Belle Époque, son los protagonistas de este libro. 

Estos bandidos sociales sembraron el terror en las calles de París durante las primeras décadas del siglo XX. 

Estructurado en cuatro partes, nos permite tener una idea muy exacta de este subcultura, aportando gran cantidad de documentos y textos de la época con los que nos permiten conocer la evolución de los apaches y sus actuaciones.

Libro recomendable, de fácil lectura y extraordinario diseño. Todo un acierto de la Felguera Editores.

Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera

Gràcies a les companyes de la llibreria associativa La Repartidora de València, he tingut la oportunitat de veure la pel·lícula documental “Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera” (2009), dirigida per Valentí Figueres i produïda per Los Sueños de la Hormiga Roja.

És un documental biogràfic en el qual i amb una presentació molt poètica i plàstica de les imatges ens narra la vida del paleta i revolucionari anarquista Cipriano Mera.

El tractament de les imatges és exquisit, t’enganxa des del primer moment, t’atrapa. La història, ben narrada, ens presenta la biografia (amb documents i imatges inèdites) de Cripiano Mera (Madrid 1897 – París 1975).

Mera, no va guanyar totes les guerres, però si que va participar en totes les batalles. Representa una generació que va donar el millor de la seva vida per defensar uns ideals que van considerar com els més justos.

Pel·lícula que ha guanyat molts premis i que ha tingut un ampli reconeixement internacional, és un gran treball de Valentí Figueres i del seu equip. Us la recomano.

Cartells de diverses presentacions del llibre "Barricada. Una història de la Barcelona revolucionària"

Us presento diversos cartells d'algunes de les presentacions del llibre editat pel Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny, "Barricada. Una història de la Barcelona revolucionària".
Aquesta entrada del blog preten ser un homenatge a la dedicació desinteressada a totes les persones que han dissenyat aquests cartells en pro de la difusió de la cultura.

La banalización del espacio público

El modelo de urbanización de los espacios públicos de nuestras ciudades se está diseñando de tal manera que dificulte la relación de las personas que lo compartimos.
En muchas de nuestras plazas, espacios de socialización, interacción y comunicación se están eliminando elementos arquitectónicos para impedir estas interrelaciones.
A modo de ejemplo, en diversas plazas del barcelones barrio de Gràcia se están eliminando pérgolas y otros elementos arquitectónicos que protegían del sol. Y estos espacios están siendo ocupados por terrazas de bares, perdiendo espacios públicos de interacción.
Recuperemos estos espacios. La calle ha de ser un espacio público de relación. Contra la banalización, interacción.

"La revolta que viurem" d'Ivan Miró

Tigre de Paper ha publicat recentment aquest interessant llibre del sociòleg i cooperativista de la Ciutat Invisible, Ivan Miró.
Aquesta novel.la és la història de quatre personatges que comparteixen la revolta, entesa (com el propi autor indica) com unes vides mancomunades i dignes de ser viscudes.
Llibre recomanable que us convido a compartir.

L'escola racionalista la Farigola del Clot

Nenes i nens del barri obrer del Clot (Barcelona) recorden amb un interès especial la seva experiència a l'escola racionalista la Farigola (després Natura) del Clot. Aquesta escola, estava situada al carrer Municipi número 2. Als baixos de l'edifici estava ubicat el sindicat anarcosindicalista i al primer pis, l'escola racionalista.

Com va recordar l’ historiador Abel Paz (Chumberas y alacranes, 1994): “parlar de la Farigola volia dir quelcom així com a xicots entremaliats, no batejats ni combregats, anarquistes, en una paraula".

Als anys vint va canviar de nom per Escola Natura i esdevingué un referent de les escoles racionalistes durant dues dècades. Els educadors d'aquesta escola van ser Joan Puig Elias i Emilia Roca.

Finalitzada la guerra civil, es van clausurar totes les escoles racionalistes i el local del carrer Municipi va ser ocupat pels Falangistes i destinat a l'"Auxilio Social".

En record i homenatge a totes les nenes i nens que van estudiar a l'escola racionalista Farigola (després Natura) del Clot, el nostre més sincer homenatge.

Vista la Escola Moderna!

Ciutat Morta

Com un projecte col·lectiu que va aconseguir una recaptació de 4.000 euros pel finançament d'un documental que ha estat premiat en festivals de cinema internacionals, l'han vist en dos dies més de 700.000 persones i és el tema de conversa de totes les tertúlies?

La resposta la hem de trobar en la societat civil que està organitzada al marge del poder institucional.

Aquesta és la primera batalla guanyada. La projecció de "Ciutat Morta".

Si veritablement volem influir i decidir, ens hem d'organitzar al marge d'aquestes institucions corruptes hereves d'una dictadura i filles d'una transacció, que no tenen res que veure amb nosaltres.

Felicitats a Xapo Ortega, a Xavier Artigas, a Jesús Rodríguez i totes aquelles persones que han cregut en aquest projecte.

Per Patri...

Nosaltres no oblidem!

Què pretenen amb les successives reformes del sistema de pensiones

Primer de tot hem de deixar clar que les pensions no tenen una relació directa amb la crisi econòmica. Aquesta relació és una construcció ideològica i política de les elits econòmiques amb connivència amb la alta política.

L’objectiu de les succesives reformes és obrir el mercat de les assegurances privades de jubilació als grans lobbys financers per tal que puguin gestionar els estalvis del ciutadans que s’ho puguin permetre. 

Mentre, una part molt gran dels jubilats els volen condemnar a una vida miserable i sense recursos suficients, incrementant la pobresa i les desigualtats en aquesta societat ja molt injusta.

Un altre del objectius d’aquestes reformes de les pensions es que no posin en perill la remuneració dels interessos que genera el deute públic.

Que el sistema de pensions sigui sostenible o no, no els hi preocupa. Només els hi preocupa que els privilegis i beneficis que estan gaudint no perillin.

La única forma de defendre el dret a una pensió digna, no és un altre que amb la lluita i la mobilització.

Hem de dir prou a aquest allau d’atacs a la dignitat. Les pensions no es toquen!