Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera

Gràcies a les companyes de la llibreria associativa La Repartidora de València, he tingut la oportunitat de veure la pel·lícula documental “Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera” (2009), dirigida per Valentí Figueres i produïda per Los Sueños de la Hormiga Roja.

És un documental biogràfic en el qual i amb una presentació molt poètica i plàstica de les imatges ens narra la vida del paleta i revolucionari anarquista Cipriano Mera.

El tractament de les imatges és exquisit, t’enganxa des del primer moment, t’atrapa. La història, ben narrada, ens presenta la biografia (amb documents i imatges inèdites) de Cripiano Mera (Madrid 1897 – París 1975).

Mera, no va guanyar totes les guerres, però si que va participar en totes les batalles. Representa una generació que va donar el millor de la seva vida per defensar uns ideals que van considerar com els més justos.

Pel·lícula que ha guanyat molts premis i que ha tingut un ampli reconeixement internacional, és un gran treball de Valentí Figueres i del seu equip. Us la recomano.

Cartells de diverses presentacions del llibre "Barricada. Una història de la Barcelona revolucionària"

Us presento diversos cartells d'algunes de les presentacions del llibre editat pel Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny, "Barricada. Una història de la Barcelona revolucionària".
Aquesta entrada del blog preten ser un homenatge a la dedicació desinteressada a totes les persones que han dissenyat aquests cartells en pro de la difusió de la cultura.

La banalización del espacio público

El modelo de urbanización de los espacios públicos de nuestras ciudades se está diseñando de tal manera que dificulte la relación de las personas que lo compartimos.
En muchas de nuestras plazas, espacios de socialización, interacción y comunicación se están eliminando elementos arquitectónicos para impedir estas interrelaciones.
A modo de ejemplo, en diversas plazas del barcelones barrio de Gràcia se están eliminando pérgolas y otros elementos arquitectónicos que protegían del sol. Y estos espacios están siendo ocupados por terrazas de bares, perdiendo espacios públicos de interacción.
Recuperemos estos espacios. La calle ha de ser un espacio público de relación. Contra la banalización, interacción.

"La revolta que viurem" d'Ivan Miró

Tigre de Paper ha publicat recentment aquest interessant llibre del sociòleg i cooperativista de la Ciutat Invisible, Ivan Miró.
Aquesta novel.la és la història de quatre personatges que comparteixen la revolta, entesa (com el propi autor indica) com unes vides mancomunades i dignes de ser viscudes.
Llibre recomanable que us convido a compartir.

L'escola racionalista la Farigola del Clot

Nenes i nens del barri obrer del Clot (Barcelona) recorden amb un interès especial la seva experiència a l'escola racionalista la Farigola (després Natura) del Clot. Aquesta escola, estava situada al carrer Municipi número 2. Als baixos de l'edifici estava ubicat el sindicat anarcosindicalista i al primer pis, l'escola racionalista.

Com va recordar l’ historiador Abel Paz (Chumberas y alacranes, 1994): “parlar de la Farigola volia dir quelcom així com a xicots entremaliats, no batejats ni combregats, anarquistes, en una paraula".

Als anys vint va canviar de nom per Escola Natura i esdevingué un referent de les escoles racionalistes durant dues dècades. Els educadors d'aquesta escola van ser Joan Puig Elias i Emilia Roca.

Finalitzada la guerra civil, es van clausurar totes les escoles racionalistes i el local del carrer Municipi va ser ocupat pels Falangistes i destinat a l'"Auxilio Social".

En record i homenatge a totes les nenes i nens que van estudiar a l'escola racionalista Farigola (després Natura) del Clot, el nostre més sincer homenatge.

Vista la Escola Moderna!

Ciutat Morta

Com un projecte col·lectiu que va aconseguir una recaptació de 4.000 euros pel finançament d'un documental que ha estat premiat en festivals de cinema internacionals, l'han vist en dos dies més de 700.000 persones i és el tema de conversa de totes les tertúlies?

La resposta la hem de trobar en la societat civil que està organitzada al marge del poder institucional.

Aquesta és la primera batalla guanyada. La projecció de "Ciutat Morta".

Si veritablement volem influir i decidir, ens hem d'organitzar al marge d'aquestes institucions corruptes hereves d'una dictadura i filles d'una transacció, que no tenen res que veure amb nosaltres.

Felicitats a Xapo Ortega, a Xavier Artigas, a Jesús Rodríguez i totes aquelles persones que han cregut en aquest projecte.

Per Patri...

Nosaltres no oblidem!

Què pretenen amb les successives reformes del sistema de pensiones

Primer de tot hem de deixar clar que les pensions no tenen una relació directa amb la crisi econòmica. Aquesta relació és una construcció ideològica i política de les elits econòmiques amb connivència amb la alta política.

L’objectiu de les succesives reformes és obrir el mercat de les assegurances privades de jubilació als grans lobbys financers per tal que puguin gestionar els estalvis del ciutadans que s’ho puguin permetre. 

Mentre, una part molt gran dels jubilats els volen condemnar a una vida miserable i sense recursos suficients, incrementant la pobresa i les desigualtats en aquesta societat ja molt injusta.

Un altre del objectius d’aquestes reformes de les pensions es que no posin en perill la remuneració dels interessos que genera el deute públic.

Que el sistema de pensions sigui sostenible o no, no els hi preocupa. Només els hi preocupa que els privilegis i beneficis que estan gaudint no perillin.

La única forma de defendre el dret a una pensió digna, no és un altre que amb la lluita i la mobilització.

Hem de dir prou a aquest allau d’atacs a la dignitat. Les pensions no es toquen!