Mostrando entradas con la etiqueta Barcelona. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Barcelona. Mostrar todas las entradas

miércoles, 21 de octubre de 2015

Xerrada: La #BarcelonaRevolucionària de 1936

Amb el  hashtag #BarcelonaRevolucionària es va iniciar al Centre Cívic Pati Llimona el passat 16 d'octubre la xerrada "La Barcelona revolucionària de 1936", organizada per l'Associació Cultural Tot Història, dintre del cicle Fem Història - Fem Barcelona.




Puntualment va donar inci a la xerrada amb una sala plena de persones que van participar activament. La presentació de l'acte va anar a càrrec de Gregor Siles, de Tot Història i a continuació va intervenir el ponent, Josep Pimentel. 

Aquest és un breu resum de les intervencions que col.lectivament van quedar reflectides al hashtag #BarcelonaRevolucionària:

"La barricada era un fet cultural. La gent portava una cullera a la butxaca per poder treure les llambordes #BarcelonaRevolucionària"

"La CNT i el teixit social i cultural llibertari integraven als obrers inmigrants al món social i laboral #BarcelonaRevolucionària"

"Els testos als balcons van començar a omplir-se de tabac, tomàquets, patates...#BarcelonaRevolucionària"

"Els barris es van autoorganitzar per construir refugis antiaeris #BarcelonaRevolucionària"

"Els sous exorbitats al metro a l'època prerevolucionària es feia servir per comprar voluntats #BarcelonaRevolucionària"

"La integració dels transports metropolitans es va fer al mateix temps que es baixaren les tarifes. #BarcelonaRevolucionària"

"Als baixos de Casa Fuster es va organitzar un menjador popular #BarcelonaRevolucionària"

"A la #BarcelonaRevolucionària fou la primera vegada que, mitjançant el #CENU, es va escolaritzar a tots els que estaven en edat escolar."



Gràcies a les assistents per les seves aportacions, a l'Associació Cultural Tot Història, a Gregor Siles i a @Nitsuga000 per la seva narració de la xerrada a les xarxes socials.

martes, 20 de octubre de 2015

La Barcelona revolucionària de 1936. Una història de les seves barricades

El fet que durant l’estiu de 1936 es produís a la ciutat de Barcelona i a molts altres municipis de Catalunya una veritable revolució social, ve motivat, entre altres factors, pel profund arrelament de les idees llibertàries a la societat barcelonina.
L’any 1870 marca un punt d’inflexió en el moviment obrer català amb l’adhesió de les societats obreres a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), de tendència bakuninista.
 Les pretensions d’aquest nou espai polític, social i cultural van ser la destrucció de l’estat i del capitalisme per donar lloc al naixement d’una societat sense classes.
Es va anar construint per part dels obrers una societat paral·lela a la capitalista, amb els seus ateneus, les seves escoles, les seves cooperatives, els seus centres excursionistes, la seva premsa… encara que fos a temps parcial al finalitzar la seva jornada laboral.
L’anarquisme popular va arrelar entre les classes populars. Les seves principals característiques van ser la solidaritat i la fe en el progrés. Van donar suport incondicional a qualsevol causa. Els desposseïts van trobar en aquestes idees un vehicle d’expressió a les seves necessitats.
La Barcelona d’entreguerres va ser un pol d’atracció de migrants, fet que va provocar l’explosió de la segona corona. L’any 1930, el 36% de la població de Catalunya vivien a Barcelona. Aquesta ciutat obrera densament poblada, no reunia les condicions higièniques mínimes.
La vida quotidiana es produïa en la proximitat i els carrers van ser l’extensió de la casa proletària. La solidaritat entre veïns va ser un element clau per què els espais de cohesió comunitari fossin tan potents.
Aquests barris obrers no es van convertir en guetos, la cultura aportava sentit col·lectiu d’identitat i de lluita.
La Confederació Nacional del Treball (CNT) que va néixer el 1910, estava fortament implantada en els barris barcelonins. Aquesta organització, que abordava els problemes de la vida quotidiana, es va convertir en un instrument al servei dels humils i a la vegada en una amenaça per a l’ordre públic. Va aconseguir atreure als obrers manuals nouvinguts. Va ser l’única organització que els va acceptar tal com eren. Va ser la força sindical majoritària a la capital catalana.
La tradició de protesta, la cultura d’acció directa i l’anhel d’aconseguir una societat sense classes va tenir el seu moment en la història el 19 de juliol de 1936. Un cop sufocada la rebel·lió militar, els exclosos de Barcelona es van convertir en els protagonistes d’aquesta història, va ser la “revolució dels pobres”.
L’element extern diferenciador d’aquesta revolució van ser les barricades. Aquestes s’aixecaren per tota la ciutat, va ser un element més de demostració de força dels barris. En la seva construcció van participar la major part de les classes populars barcelonines. En un primer moment, només es van desmuntar aquelles que dificultaren el pas. Les barricades aportaren control, defensa i autonomia als barris de la ciutat.
Barricada a la plaça de Sant Pere, 19 de juliol de 1936
Barricada a la plaça de Sant Pere, 19 de juliol de 1936
Durant aquest “curt estiu de l’anarquia” els sindicats van la principal autoritat i la CNT va ser l’organització més forta.
Es van produir molts canvis a la vida quotidiana, es van aplicar mesures per pal·liar la Barcelona insalubre. Per tal de reduir la taxa de mortalitat infantil de la ciutat, que era de les més altes d’Europa, es va proposar la socialització dels serveis de salut.
També va tenir lloc una veritable revolució urbana amb nous usos d’espais públics i urbans. Esglésies, convents, cases de l’alta burgesia i edificis de la patronal es van convertir en menjadors populars, biblioteques, hospitals o edificis sindicals.
El col·lectivisme es va estendre per la ciutat. L’ocupació i la posada en marxa de les fàbriques per part dels obrers va ser molt ràpida. Es col·lectivitzaren la construcció, la industria metal·lúrgica, els serveis públics, els escorxadors, els transports, els serveis de salut, els cinemes, els teatres, les perruqueries, els hotels, la distribució d’aliments…
A mode d’exemple, el 24 de juliol de 1936 el Comitè Obrer prenia el control del ferrocarril metropolità de Barcelona. Entre moltes altres mesures, es va implantar un sistema tarifari integrat entre el metro, el tramvia i els autobusos.
Durant els primers mesos es va eradicar la mendicitat i es van estendre per la ciutat menjadors populars. L’abundància de recursos no va durar molts mesos. La fam i la recerca d’aliments es va convertir en una constant a partir dels primers mesos de 1937.
A conseqüència de l’escassetat de productes, a mitjans de 1937, van aflorar a la ciutat venedors i venedores ambulants pels barris i es va estendre la barata de productes entre els seus habitants. Es canviaven tot tipus de productes i el tabac es va convertir en el principal valor de canvi.
Quan es van esgotar les existències, la situació es va tornar tràgica i el somni revolucionari va començar a esvair-se.
El 3 de maig de 1937, amb una ordre signada pel conseller d’Ordre Públic de la Generalitat, el comissari de policia Rodríguez Sales amb dos-cents policies van intentar assaltar l’empresa de Telecomunicacions Telefònica  col·lectivitzada per la CNT.
Entre el 3 i el 7 de maig es van tornar a aixecar més barricades a la ciutat de Barcelona en protesta per aquest intent d’ocupació per part del govern de l’emblemàtica Telefònica. En canvi, aquesta vegada, van ser les cúpules del sindicat anarcosindicalista que van cridar per tal que els obrers desmuntessin les barricades. Aquest va ser el primer moment de desconnexió entre aquests obrers i les cúpules sindicals. Aquell divendres 7 de maig, va ser per a molts un punt d’inflexió, la ciutat va començar a deixar d’estar de mans de les classes populars, el somni revolucionari començava a tocar la seva fi.
Barricada Rambles Barcelona estiu 1936
Barcelona va ser la primera gran ciutat europea que va patir bombardejos indiscriminats sobre la població civil amb l’objectiu de sembrar el terror entre la població civil per tal de minvar la seva autoestima i desmoralitzar-la.
Els barris obrers en els quals es concentraven els refugiats van sofrir especialment els bombardejos. A tall d’exemple, els bombardejos del 18 de març de 1938 van acabar amb un balanç de més de mil víctimes mortals i més de tres mil ferits.
Al gener de 1939, les tropes franquistes van ocupar Barcelona i amb elles va arribar la repressió, la presó, les execucions, la humiliació i l’exili.
Tot va acabar, menys el record d’aquella experiència única que va quedar en la memòria d’aquesta Barcelona popular, obrera i llibertària que no ha de caure en l’oblit.
Per citar l’article: Pimentel, J. (2015). La Barcelona revolucionària de 1936. Una història de les seves barricades. Catxipanda, 1(1)Recuperat (data de visualització), a http://wpu.ir/kxjhf
Article publicat a la revista online Catxipanda, diari no diari d'història (Tot Història Associació Cultural) http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2015/10/12/la-barcelona-revolucionaria-de-1936-una-historia-de-les-seves-barricades/

viernes, 5 de diciembre de 2014

"Barricada. Una història de la Barcelona revolucionària". Fragment del llibre

El Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny ha publicat recentment el llibre "Barricada. Una història de la Barcelona revolucionària" de Josep Pimentel. Us presentem un fragment d'un dels capítols del llibre dedicat a les barricades aixecades a la Barcelona de 1936.


Es van construir barricades en tots els barris de la ciutat. Aquestes es van aixecar per impuls col·lectiu, moltes d'elles nul·les a efectes estratègics, encara que la seva funció, tal com hem apuntat anteriorment, va ser més simbòlica que estratègica.
En la construcció de les barricades van participar tant homes com a dones. Les de Les Rambles van ser aixecades per obreres, la majoria afiliades al sindicat tèxtil de la CNT. Enric Casañas va ser testimoni de la construcció de les barricades a Les Rambles.
Conxa Pérez va participar en la construcció de les barricades de la zona obrera del barri de les Corts, el seu barri i lloc de residència
Annemarie Dagerman, filla d'anarquistes alemanys, va ser testimoni de la revolució amb 12 anys. Al barri barceloní de Sant Gervasi, va ser testimoni de la construcció de barricades, on ella residia.
Pedro García va estar en les barricades del carrer Argenteria, molt proper al seu lloc de residència el Passatge Joan de Montjuïc, constituïdes ja el 20 de juliol.
Barcelona, durant els mesos d'estiu de 1936, va ser un laberint de barricades, desmuntant només aquelles que dificultaven el pas de circulació. Aportaven control, defensa i autonomia a aquests barris proletaris.
Mentre la ciutat estigués poblada d'elles, el control continuaria en mans del poble, un poble en armes, i la ciutat protegida per les seves barricades en la qual els somnis i anhels d'aquests desposseïts van ser possibles.

Informació a: centrefedericamontseny@hotmail.es

jueves, 13 de noviembre de 2014

Propera publicació: "Barcelona. Una Història de la Barcelona Revolucionària" Fragment del pròleg

En preparació el llibre "Barricada. Una Història de la Barcelona Revolucionària" de Josep Pimentel que publicarà al desembre el Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny. Us presento un petit fragment del pròleg que ha realitzat el poeta i activista Miguel Correas.


La Memòria del que va ocórrer entre juliol de 1936 i finals de 1938, va més enllà de rescatar morts de les cunetes i després lliurar-los als seus familiars ( els quals, moltes vegades, no tenen en compte el sentir i el pensament dels quals van morir i els enterren en cementiris religiosos catòlics, dels quals renegaven els assassinats). El treball/projecte de Pimen ens posa en el que de debò interessa: els assoliments de la revolució llibertària i els greus errors que van causar la derrota de la revolució. I això sense embuts de cap índole, Pimen segueix una línia explicativa que és la correcta: l'autocrítica de l'actuació de la CNT i del Moviment Llibertari, quan no es va estar a l'altura de les circumstàncies (Fets de Maig del 37 i l'entrada al Govern de la República, entre uns altres).



Informació a: centrefedericamontseny@hotmail.es



martes, 4 de noviembre de 2014

Desnonaments a Barcelona

Els barris populars de la ciutat de Barcelona, s’estan convertint en veritables centres de resistència davant l’allau de desnonament que s’estan produint. Cada setmana a Nou Barris s’intenten executar un número molt elevat de desnonaments. 


Els veïns s’estan organitzant, la política municipal no arriba a resoldre aquesta problemàtica tant punyent que arriba al moll de l’os de la Barcelona popular. S’intenten aturar els desnonament i es negocia amb les entitats bancàries la dació en pagament dels immobles i el lloguer social. Encara i així molts veïns i veïnes veuen com els seus somnis s’esvaeixen. 
El jovent dels barris, abans desmobilitzats, estan prenent consciència de la problemàtica que estan castigant a aquesta ciutat devastada per la crisi i per la manca d’expectatives. 
Xarxes de recolzament mutu es propaguen pels barris que fa que es mantinguin les esperances i que s’aconsegueixin resultats que faci que aquesta Barcelona comenci a caminar al marge de les institucions que miren cap a una altre banda.


No als desnonaments, ni una família més sense un sostre. Recuperem els somnis!

martes, 12 de agosto de 2014

En preparació: Barricada. Una història de la Barcelona revolucionària

Aquest és el text de la contraporta del treball sobre la Barcelona revolucionaria de 1936.

Barcelona, durant els mesos d'estiu de 1936, va ser un laberint de barricades, desmuntant només aquelles que dificultaven el pas de circulació. Aportaven control, defensa i autonomia a aquests barris proletaris.

Mentre la ciutat estigués poblada d'elles, el control continuaria en mans del poble, un poble en armes, i la ciutat protegida per les seves barricades en la qual els somnis i anhels d'aquests desposseïts van ser possibles.

miércoles, 11 de junio de 2014

Los bombardeos sobre Barcelona

El 13 de febrero de 1937 se bombardeó Barcelona por primera vez en la guerra civil, no fue un ataque aéreo sino naval, por el crucero italiano Eugenio di Savoia. El 29 de mayo, siete aviones alemanes causaron 64 muertos. El 1 de octubre, la aviación italiana bombardeó principalmente el barrio de la Barceloneta, causando 55 muertos.
Pedro García vivió en primera persona los bombardeos sobre su ciudad. Su testimonio al respecto es relevante y revelador puesto que, aunque su testimonio no se recoge en ninguno de los recientes libros publicados al respecto, aporta una perspectiva francamente interesante de los bombardeos sobre la Barceloneta y el Casc Antic de Barcelona que durante este capítulo se puede comprobar.
Pedro García recuerda ver en pie una de cada tres casas del barrio popular de la Barceloneta. También recuerda un bombardeo sobre el mercado de este barrio en el que se produjeron tantas víctimas que las tuvieron que cubrir con las paneras de mimbre del pescado. Louis Mcneile observó la situación en la que se encontraba el barrio de la Barceloneta, evacuado, con sus calles en ruinas y sus casas cadavéricas.
Ilustración publicada en Solidaridad Obrera el 20 de mayo de 1937

Los bombardeos durante el mes de enero de 1938 fueron especialmente intensos. Pedro García fue testigo en su barrio, el barrio de la Ribera, de la explosión de una bomba en una casa en la que en el sótano se refugiaban niños venidos de Madrid, comenta que los tuvieron que sacar a pedazos.
Los refugios más utilizados y frecuentados por los habitantes de Barcelona eran las paradas de metro y los improvisados refugios antiaéreos. Pedro García y su familia se refugiaban en la estación subterránea de Jaume I y en el refugio antiaéreo de los sótanos de la casa CNT-FAI. Aunque no siempre eran utilizados. Annemarie Dagerman comentaba que nunca se metía en los refugios porque no te dejaban salir hasta que los bombardeos terminaran. Cuando estos se producían solía caminar alrededor de las paredes de los edificios.
El 16 de marzo de 1938 la Aviazione Legionaria Italiana bombardeó Barcelona de manera sistemática durante más de cuarenta horas. Fue la primera vez que una gran ciudad europea recibía este tipo de agresión.
Los barceloneses ya estaban acostumbrados a convivir con las bombas y pocos bajaron a los refugios antiaéreos.
Manuel Cardeña, vecino del Clot, tenía cinco años y recuerda que cuando sonaban las alarmas, se reunían con la familia y hacían servir como refugio las paredes maestras del edificio.
Pilar Llopart, nacida en la calle de la Boqueria, tenía dos años y medio. Recuerda que no hacían servir los refugios y que intentaban hacer vida normal.
Fredeswinda Francisco, tenía siete años y recuerda que su familia tampoco frecuentaba los refugios antiaéreos.
El día 17 de marzo las bombas llegaron de madrugada. Pedro García recuerda lo terrorífico que eran los bombardeos de noche. Recordaba que los perros presentían la llegada de los aviones y comenzaban a aullar antes de que las alarmas de defensa pasiva dieran la señal de aviso. En sus memorias, Pedro García recordaba la siguiente escena: “los niños llorando en brazos de unas madres, a medio vestir por la premura del escalofriante momento, buscando un lugar para poder salvar a sus criaturas”
Los bombardeos de esas terribles 41 horas terminaron el 18 de marzo con un balance de más de 1000 víctimas mortales y de 3000 heridos. Fredeswinda Francisco fue superviviente del último bombardeo de este 18 de marzo, se salvaron al refugiarse en la portería, el resto de vecinos que estaban en sus casas, en el número 87 del carrer Calabria, murieron.

lunes, 2 de junio de 2014

La gestión de Can Vies



Can Vies es uno de los emblemas del movimiento okupa de Barcelona y centro de referencia de actividades socio-culturales del barrio de Sants. Es un centro social okupado que lleva diecisiete años en funcionamiento. 

Cumpliendo una orden judicial de desalojo, el Ajuntament de Barcelona ha decidido dar cumplimiento a la sentencia y el pasado 26 de mayo, un día después de las elecciones europeas, se produjo el desalojo. Acto seguido el consistorio barcelonés decidió que la mejor forma de eliminar el problema era su demolición. Inició la demolición del edificio, aún con los ánimos calientes de los anteriores gestores del espacio okupado y de los vecinos del barrio de Sants que veían con impotencia como el centro social okupado era derribado por una excavadora. 

En medio de las protestas e indignación, se inició una represión desproporcionada. El consistorio barcelonés no contaba con la complicidad de una parte importante de los habitantes del barrio con su centro social okupado y la protesta se extendió rápidamente por todo Sants.

Han sido cinco jornadas consecutivas con una respuesta violenta por una parte de los manifestantes que protestan ante este desaire, mal calculado por los gestores municipales.

El alcalde de Barcelona, Xavier Trias, se ha visto desbordado por la magnitud de un problema que tiene difícil solución. ¿Cómo vas a negociar si el objeto de negociación ha sido barrido, en una parte sustancial, por una excavadora? Es en toda regla un error de cálculo.

El posicionamiento actual del colectivo pro Can Vies es el de intentar reconstruir, si la estructura del inmueble lo permite, los daños causados por la excavadora.

Estamos ante la primavera de los barrios en la que sus gentes son conscientes y empiezan a organizarse al margen de los canales oficiales. Iremos viendo cómo van avanzando los acontecimientos y cómo se van consolidando espacios de resistencia en esta ciudad con tanta historia y con tanto tejido asociativo.

En función de cómo gestione el consistorio barcelonés el affaire Can Vies, iremos viendo cómo se va movilizando esta Barcelona popular. Tiempo al tiempo.

miércoles, 21 de mayo de 2014

Los fantasmas de Ermo, una excelente novela gráfica sobre la Guerra Civil


El dibujante francés Bruno Loth publicó en el verano de 2013 un excelente cómic en el que relata las peripecias de un joven huérfano que se une a un circo ambulante. La historia que narra Bruno Loth está ambientada en la Guerra Civil.

Buena ambientación del clima revolucionario de la Barcelona del verano del 36. Este cómic no está falto de romanticismo revolucionario, mostrándonos afinidad por las filas anarquistas.

Bruno Loth, intenta que el personaje principal esta novela gráfica, el joven Ermo sea un testigo neutral, tal y como apuntó el autor en una reciente entrevista concedida a RTVE.

Es una obra bien documentada y basada en la historia de personajes reales que vivieron la revolución española.


En fin, un recomendable trabajo gráfico que en castellano está editado por ediciones Kraken en tres tomos (El Fuego, La Columna y La Última Esperanza).