La llei de seguretat ciutadana

El Congrés dels Diputats amb els vots del Partit Popular acaba d’aprovar la controvertida Llei de Seguretat Ciutadana, més coneguda com la Llei Mordassa. Aquest és el primer tràmit per a l’aprovació definitiva, ja que el següent pas és la seva aprovació al Senat.

Aquesta llei implica un salt endarrere molt pronunciat amb la pèrdua de molts drets reconeguts que ara es limitaran molt considerablement. Entre aquestes retallades de drets, podem enumerar unes quantes: la ocupació d’entitats bancàries per tal d’intentar resoldre un acord pactat per evitar desnonament es convertirà en el delicte, fotografiar i/o difondre imatges de com els cossos de seguretat estan utilitzant els seus mitjans de repressió sobre la població també serà un delicte, habiliten el retorn dels migrants en calent sense respectar els més mínims drets fonamentals, limitacions dels drets de reunió i manifestació... podríem continuar enumerant més limitacions i atemptats contra les llibertats públiques dels ciutadans que proposa aquesta llei, però amb aquests exemples tenim suficient per fer-nos una idea de l'abast d'aquesta llei.

Què pretén aquesta llei? L’objectiu d’aquesta llei és criminalitzar la dissidència i l’oposició a qualsevol actuació que impliqui el més mínim qüestionament de l’ordre establert. I també pretén, com altres lleis aprovades en èpoques anteriors, la criminalització de la pobresa que el propi sistema capitalista genera i està accentuant.  

Per aquest i molts altres motius, diem no a llei mordassa. No criminalitzem la pobresa. No volem més repressió i si volem respostes i actuacions per eliminar les injustícies que cauen sobre les classes populars que estan sotmeses per aquest injust i depravat sistema econòmic, generador d’aquestes injustícies. 

"Barricada. Una història de la Barcelona revolucionària". Fragment del llibre

El Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny ha publicat recentment el llibre "Barricada. Una història de la Barcelona revolucionària" de Josep Pimentel. Us presentem un fragment d'un dels capítols del llibre dedicat a les barricades aixecades a la Barcelona de 1936.

Es van construir barricades en tots els barris de la ciutat. Aquestes es van aixecar per impuls col·lectiu, moltes d'elles nul·les a efectes estratègics, encara que la seva funció, tal com hem apuntat anteriorment, va ser més simbòlica que estratègica.

En la construcció de les barricades van participar tant homes com a dones. Les de Les Rambles van ser aixecades per obreres, la majoria afiliades al sindicat tèxtil de la CNT. Enric Casañas va ser testimoni de la construcció de les barricades a Les Rambles.

Conxa Pérez va participar en la construcció de les barricades de la zona obrera del barri de les Corts, el seu barri i lloc de residència

Annemarie Dagerman, filla d'anarquistes alemanys, va ser testimoni de la revolució amb 12 anys. Al barri barceloní de Sant Gervasi, va ser testimoni de la construcció de barricades, on ella residia.

Pedro García va estar en les barricades del carrer Argenteria, molt proper al seu lloc de residència el Passatge Joan de Montjuïc, constituïdes ja el 20 de juliol.

Barcelona, durant els mesos d'estiu de 1936, va ser un laberint de barricades, desmuntant només aquelles que dificultaven el pas de circulació. Aportaven control, defensa i autonomia a aquests barris proletaris.

Mentre la ciutat estigués poblada d'elles, el control continuaria en mans del poble, un poble en armes, i la ciutat protegida per les seves barricades en la qual els somnis i anhels d'aquests desposseïts van ser possibles.

Informació a: centrefedericamontseny@hotmail.es

León Felipe: Pero ya no hay locos (1938)

Recordando a León Felipe (1884-1968) el gran poeta universal, natural de Tábara (Zamora) y exiliado en México. Uno de sus mejores poemas, que fue musicado por Paco Ibañez en 1990 en su ámbul  "Por una canción".

Pero ya no hay locos Ya no hay locos, amigos, ya no hay locos. Se murió aquel manchego, aquel estrafalario fantasma del desierto y... ni en España hay locos. Todo el mundo está cuerdo, terrible, monstruosamente cuerdo. Oíd... esto, historiadores... filósofos... loqueros... Franco... el sapo iscariote y ladrón en la silla del juez repartiendo castigos y premios, en nombre de Cristo, con la efigie de Cristo prendida del pecho, y el hombre aquí, de pie, firme, erguido, sereno, con el pulso normal, con la lengua en silencio, los ojos en sus cuencas y en su lugar los huesos... El sapo iscariote y ladrón repartiendo castigos y premios... y yo, callado, aquí, callado, impasible, cuerdo... ¡cuerdo!, sin que se me quiebre el mecanismo del cerebro. ¿Cuándo se pierde el juicio? (yo pregunto, loqueros). ¿Cuándo enloquece el hombre? ¿Cuándo, cuándo es cuando se enuncian los conceptos absurdos y blasfemos y se hacen unos gestos sin sentido, monstruosos y obscenos? ¿Cuándo es cuando se dice por ejemplo: No es verdad. Dios no ha puesto al hombre aquí, en la Tierra, bajo la luz y la ley del universo; el hombre es un insecto que vive en las partes pestilentes y rojas del mono y del camello? ¿Cuándo si no es ahora (yo pregunto, loqueros), cuándo es cuando se paran los ojos y se quedan abiertos, inmensamente abiertos, sin que puedan cerrarlos ni la llama ni el viento? ¿Cuándo es cuando se cambian las funciones del alma y los resortes del cuerpo y en vez de llanto no hay más que risa y baba en nuestro gesto? Si no es ahora, ahora que la justicia vale menos, infinitamente menos que el orín de los perros; si no es ahora, ahora que la justicia tiene menos, infinitamente menos categoría que el estiércol; si no es ahora... ¿cuándo se pierde el juicio? Respondedme loqueros, ¿cuándo se quiebra y salta roto en mil pedazos el mecanismo del cerebro? Ya no hay locos, amigos, ya no hay locos. Se murió aquel manchego, aquel estrafalario fantasma del desierto y ... ¡Ni en España hay locos! ¡Todo el mundo está cuerdo, terrible, monstruosamente cuerdo! ... ¡Qué bien marcha el reloj! ¡Qué bien marcha el cerebro! Este reloj ..., este cerebro, tic-tac, tic-tac, tic-tac, es un reloj perfecto... perfecto, ¡perfecto! De El payaso de las bofetadas y el pescador de caña. Visor Libros. Madrid. 1993

Emma Goldman y el concepto de revolución

"Un cambio social real nunca ha sido llevado a cabo sin una revolución... Revolución no es sino el pensamiento llevado a la acción".

"Muchas veces pienso que nosotros, los revolucionarios, somos como el sistema capitalista. Sacamos de los hombres y mujeres lo mejor que poseen, y después nos quedamos tan tranquilos viendo cómo terminan sus días en el abandono y la soledad".

"El anarquismo es la única filosofía que aporta al hombre la conciencia de sí mismo, que sostiene que Dios, el Estado y la sociedad son inexistentes, que sus promesas son nulas y sin valor, ya que sólo pueden cumplirse a través de la subordinación del hombre".

Emma Goldman (1869 - 1940) anarquista, ensayista y pionera en la lucha por la emancipación de la mujer.

Prospecciones petrolíferas en Canarias, mucho más que un simple juego

Con las prospecciones petrolíferas que ha iniciado la compañía multinacional Repsol, en aguas de jurisdicción canaria del océano atlántico,  con el consentimiento del gobierno español, se inicia un peligroso camino sin retorno hacia la explotación de recursos en pos del beneficio empresarial.

La oposición de la ciudadanía canaria no ha sido suficiente para que el gobierno español se replanteara este proyecto. Las movilizaciones ciudadanas a raíz de estas prospecciones han sido de las más importantes que se recuerdan en las islas. El gobierno español ha prohibido la celebración de un referéndum sobre la realización de estas prácticas empresariales en suelo canario, que contaba con el respaldo de la gran mayoría de la sociedad canaria.

Las consecuencias de estas actuaciones por parte de la multinacional Repsol, son medioambientales y socio-económicas.

Medioambientales porque  se realizan las prospecciones en espacios naturales que pueden ser seriamente dañados, afectando a la biodiversidad de nuestros mares.

Socio-económicas porque es el principio de anteponer los intereses empresariales privados por encima de los de nuestra sociedad, gravemente castigada por una prolongada crisis y de sus consecuencias en una sociedad en la que una tercera parte de la población está en situación de severa pobreza.

Y además se produce una paradoja, mientras estas compañías explotan recursos energéticos, un veinte por ciento de la población estatal no tiene acceso a estos recursos para poder pasar los rigores del invierno a causa de situaciones de exclusión que genera esta sociedad.

Decimos no a las prospecciones petrolíferas y decimos no a la explotación de recursos energéticos por parte de intereses privados.

Propera publicació: "Barcelona. Una Història de la Barcelona Revolucionària" Fragment del pròleg

En preparació el llibre "Barricada. Una Història de la Barcelona Revolucionària" de Josep Pimentel que publicarà al desembre el Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny. Us presento un petit fragment del pròleg que ha realitzat el poeta i activista Miguel Correas.

La Memòria del que va ocórrer entre juliol de 1936 i finals de 1938, va més enllà de rescatar morts de les cunetes i després lliurar-los als seus familiars ( els quals, moltes vegades, no tenen en compte el sentir i el pensament dels quals van morir i els enterren en cementiris religiosos catòlics, dels quals renegaven els assassinats). El treball/projecte de Pimen ens posa en el que de debò interessa: els assoliments de la revolució llibertària i els greus errors que van causar la derrota de la revolució. I això sense embuts de cap índole, Pimen segueix una línia explicativa que és la correcta: l'autocrítica de l'actuació de la CNT i del Moviment Llibertari, quan no es va estar a l'altura de les circumstàncies (Fets de Maig del 37 i l'entrada al Govern de la República, entre uns altres).

Informació a: centrefedericamontseny@hotmail.es

Desnonaments a Barcelona

Els barris populars de la ciutat de Barcelona, s’estan convertint en veritables centres de resistència davant l’allau de desnonament que s’estan produint. Cada setmana a Nou Barris s’intenten executar un número molt elevat de desnonaments. 

Els veïns s’estan organitzant, la política municipal no arriba a resoldre aquesta problemàtica tant punyent que arriba al moll de l’os de la Barcelona popular. S’intenten aturar els desnonament i es negocia amb les entitats bancàries la dació en pagament dels immobles i el lloguer social. Encara i així molts veïns i veïnes veuen com els seus somnis s’esvaeixen. 

El jovent dels barris, abans desmobilitzats, estan prenent consciència de la problemàtica que estan castigant a aquesta ciutat devastada per la crisi i per la manca d’expectatives. 

Xarxes de recolzament mutu es propaguen pels barris que fa que es mantinguin les esperances i que s’aconsegueixin resultats que faci que aquesta Barcelona comenci a caminar al marge de les institucions que miren cap a una altre banda.

No als desnonaments, ni una família més sense un sostre. Recuperem els somnis!